Delicades pastures

No és bo donar males notícies si tens un negoci, especialment si involucra animals. Tot ha de tenir una mica de color de rosa, i ser bonic: vols que la gent et vingui a veure, no que es posin a plorar davant del mòbil o de l’ordinador. Però:

La nit de dissabte a diumenge de Sant Jordi, a les 4 de la matinada, en Dorus va morir, amb 15 anys. Era en una taula de quiròfan, i ningú no va poder fer res més per salvar-lo.

Fa més de 2 mesos, el 17 de febrer, va morir a casa, sobtadament, en Pedro. Havia estat poc animat, poc menjador: en definitiva, poc Pedro.

Els animals es moren, igual que ho fem nosaltres. Passa que ells tenen menys esperança de vida, i si tens animals, molt probablement et tocarà veure’ls marxar. Nosaltres en tenim molts, i això vol dir que en marxen molts: és un dolor amb el que hem de conviure. Però aquests dos… Aquests dos fan més mal.

D’en Pedro no n’havíem ni volgut parlar, és molta pena, era molt important per nosaltres. Que tan aviat haguem perdut també el Dorus, però… Ara sí que us ho hem de dir, perquè no només era el nostre petit frisó, el nostre gordet, la nostra assegurança, aquell que mai no fallava, pacient, divertit. També ho va ser de tanta i tanta gent. Hi ha tantes fotografies pel món d’en Dorus i d’en Pedro amb nens a les esquenes…

 

“Em farà reposar en delicats pasturatges, prop d’aigües tranquil·les em menarà…” El cristianisme, s’ha de reconèixer, té una especial cura dels cavalls.

Que la terra us sigui lleu, companys, amics.